L'armari blanc
Manuel Cusachs i Xivillé
L'armari blanc era voluminós. Estava col·locat a l'entrada del meu dormitori, i cada dia, invariablement, durant tota la meva infantesa hi vaig passar pel seu costat. L'havia construït el meu besavi matern a la fusteria que tenia als baixos de la mateixa casa i probablement ell mateix li va posar el nom que va quedar familiar.
El moble, vist amb els ulls d'un infant, feia un efecte més aviat descomunal però també proporcionat en les seves dimensions. Tenia motllures i ornaments al bastiment i disposava d'uns grans calaixos i unes portes altes rematades per una cornisa de vel·leïtats artístiques. El besavi, que era bon fuster, s'hi va mirar en construir-lo.
Allà hi cabia de tot. Si no hagués estat pintat blanc, hom l'hauria pogut confondre amb un moble monacal presidint la penombra d'alguna sagristia. Aquelles fustes conservaven, encara, l'empremta de les pinzellades originals perquè mai va ser repintat. I de blanc va anar passant a ocre.
Per mi era com un element més de la família, i m'agradava. Em feia un gran respecte i al mateix temps em seduïa. Contenia secrets: si a la casa apareixien unes cortines o cobrellits nous, uns llibres que jo ignorava o fotografies i cornucòpies amb retrats d'avantpassats, la meva imaginació els veia sortits de racons inescrutables de l'armari.
Quan tenia curiositat l'obria, i per sobre del meu cap apareixien vestits i abrics penjant, roba plegada, capses enigmàtiques i uns prestatges altíssims, inassolibles per la meva alçada, curulls d'ocults misteris emparats en la foscor de la seva intimitat.
"L'armari" és el sinònim, inventat, de l'intangible prestatge del pensament on tenim estibats molts propòsits que el temps alliberarà si n'obre les portes per fer-los realitat. Són les grans o petites obsessions que mouen l'afany de qui es dedica al sempre emotiu ofici de la plàstica.
L'ARMARI BLANC guardava en el seu interior la meva curiositat, de la mateixa manera que guardem al pensament imatges que el temps mitifica. Aquesta curiositat m'ha portat, amb el pas dels anys, a conèixer de prop persones admirades i valorar el respecte d'amics que són, en part, els components d'aquest recull, i de molts més que no he pogut assolir. Tots els components del meu armari blanc.
33 catalans. Unes
paraules de presentació
Els retrats, fosos al bronze, aplegats en aquesta col·lecció, volen ser la interpretació plàstica de trenta-tres catalans.
Aplegar-los, no va ser inicialment una intenció concreta, sinó que va anar sorgint per inèrcia, molt ràpidament, però, es va convertir en una fita quan tot just en tenia tres o quatre acabats.
De bon començament aquesta idea venia donada per deixar testimoni plàstic d'amics i de persones que havien influït en la meva formació, d'una manera totalment dispersa. Més endavant el propòsit inicial es va ampliar per incloure-hi personalitats admirades que les considerava talment mestres dels meus incipients coneixements, i ja posat en aquest objectiu vaig perfilar el conjunt per deixar-lo definitivament concret: en faria trenta-tres.
El motiu d'escollir aquest nombre és senzill, primer perquè m'agrada, i segon possiblement per la familiaritat circumstancial d'haver nascut l'any 1933, i a més a més perquè la composició del 33 la trobo gràficament sensual i elegant.
Aquests trenta-tres en podrien ser molts més donada la meva tendència a l'admiració i al respecte sobre persones determinades. En aquest aspecte quedo curt. Aquesta mal anomenada col.lecció, no pretén de cap manera ser un inventari selectiu, sinó simplement un aplec, del tot heterogeni i personal, d'algunes persones a les quals hi he tingut accés.
Totes elles tenen una petita història relacionada amb la meva persona que intentarem descriure en aquestes pàgines de forma anecdòtica, ajudant-me amb detalls d'aproximació que la mateixa relació m'ha facilitat amb cadascun d'ells, refiant-me de la meva memòria.
En la "tria" no m'ha mogut cap intent de "seleccionar" ningú per la seva diguemne catalanitat, ni per la "puresa de sang" -per dir-ho com ho diria la crema-; no m'ha empès cap temptació que qüestioni un ideal, una vida o una actitud qualificada de "catalanista". Estic mal disposat d'aquesta inquisidora equitat per poder jutjar algú. Tots ells són persones que les defineix una manera de ser i d'entendre la vida.
Jo penso ara en Joan Fuster quan observa en el llibre "12 senyes de Catalunya" aquest concepte: "Catalunya, els Països Catalans, som una aglomeració successiva de gent que finalment hem decidit ser catalans, ..:". Ser català doncs, podria ser una voluntat d'identitat. Aquesta observació ha estat, en part, la meva positura. Així considero que els trenta-tres tenen la mateixa identitat, però cadascun al seu aire.
L'observador advertirà la minsa representativitat femenina. Aquesta falla no és donada per cap mena de desviament mascle, ni per falta de respecte i admiració, tot el contrari, ja que per la dona tinc el mateix criteri de valoració que el de l'home i un concret convenciment d'intel·ligència i personalitat. És simplement casual. Ha anat així. També s'observarà que hi ha un percentatge de retrats relacionats -de prop o de lluny-, amb la persona de Josep Pla i la Revista "Destino", per la senzilla raó que, una part de la meva sempre insuficient cultura està basada en la lectura d'aquesta revista, que va ser l'única cosa sensata i culta que vaig poder llegir en la meva joventut, i per l'aproximació, com he dit, de prop o de lluny, de molts retrats, amb la personalitat del gran escriptor. Hi dominen els poetes, escriptors i literats, perquè és aquesta una de les meves admiracions.
El primer retrat és del 1974 i l'últim del 2005. Un bon tros de la meva vida. És natural que sigui així pel motiu que aquesta obra no ha tingut una fita concreta de realització. Ha estat una obra en el meu temps. Aquest espai d'anys que distancien un retrat de l'altre ha provocat, com és comprensible, una evolució en l'ofici i la tècnica escultòrica, per fugir del retrat convencional, per intentar donar més valor al caràcter que a l'anatomia.
És evident que la persona coneguda és més observada en els petits detalls expressius i facilita la feina. Com també les que disposen de trets facials molt contrastats i asimètrics. Podríem dir que els qui tenen caricatura ajuden a aconseguir la semblança. Però, en la interpretació d'un retrat, s'hi fa viu un incident que és la presència de la sensibilitat, com si es produís un fet esotèric mental entre el retratat i el retratista, consistent en la relació emotiva, d'un misteri de comunicació afectiva. Si és així, pot donar un bon resultat. Si es produeix el distanciament, la fredor entre els dos, la feina es dificulta i el resultat pot ser glacial, indiferent. I això es produeix o no es produeix. No se sap mai. És un estat d'esperit recíproc.
Quan parlem de plàstica en termes generals, hem de dir que el retrat crea un món propi dins la globalitat general de l'art. Hi viu una vida paral·lela amb un marcat signe d'identitat. Vull dir que el retrat, per ell mateix, porta en el seu si una realitat -al marge de tècniques, procediments i temps- objectivament concreta, que és la semblança.
I dins d'aquesta aparent limitada llibertat expressiva, s'hi ha d'introduir la creativitat. Aquesta creativitat provoca com un doble front en una mateixa guerra. El retrat que triomfa en aquesta guerra és el que integra, amb l'ús de tota mena de llibertats plàstiques, unes definicions clares davant l'espectador, per la simple raó de dir-se retrat. És una altra forma de fer art, sobre la qual en aquest llenguatge no s'ha dit encara l'última paraula. Ni s'hi dirà mai.
El retrat és captivador. Des dels més primitius, posem pel cas, passant per tot el curs dels segles, fins avui mateix, quan ens trobem davant d'un retrat reeixit ens pot absorbir plenament, com si se'ns donés la facultat de descobrir la intimitat d'una vida desconeguda. Se'ns poden fer presents exactament dos sers, el retratat i el retratista que, com dèiem més amunt, varen conviure una mateixa comunicació amb una voluntat concreta i compartida. Si és un autoretrat, l'artista ens pot mostrar la intimitat del seu estat anímic.
És el resultat de la identitat objectiva combinada amb la transparència de la semblança subjectiva. Explicat d'una altra manera, podríem dir que si el retrat compleix les condicions que hem esmentat, podem estar convençuts que el treball plàstic que tenim davant els ulls "és, era, o podia ser" d'aquella manera.
Quantes mirades, quantes actituds, quants trets personals estan "presents" en la història de l'art! Quanta vida!
Del Museu del Palazzo Ducale d'Urbino, el que recordo amb més claredat és la mirada de la "Muta". La mirada estàtica d'una muda que va tenir una paral·lela comunicació amb la de Rafael, que la va pintar magistralment.
Tinc el convenciment que si Velàzquez no hagués inclòs retrats al quadre de "Las Meninas", no hauria tingut la mateixa capacitat d'atractiu que té, dins la perfecta interpretació de l'espai i de la llum que el fan únic. És un exemple, com ho és per al Greco la immensa, aclaparadora, interpretació dels retrats en el "Entierro del conde de Orgaz'.
Giacometti hauria aconseguit la universalitat de la seva escultura sense la qualitat dels seus retrats?
Els retrats i autoretrats, tan enigmàtics, de Goya -i no sóc el primer a dir-ho, evidentment- inverteixen ocultament la semblança de manera que els seus personatges i ell mateix acaben assemblant-se a les seves pintures. Diríem que amb una punyent capacitat crítica Goya girava el mitjó de l'emotivitat sense deixar de pintar per pintar. Guanyava la guerra del doble front.
Paral·lelarnent als simpàtics bustos de Manzú, de Marino Marini és el retrat de Christian Faeber que es troba en un racó de la Tate Gallery de Londres. És la millor escultura que li conec. L'escultor Ettiene Martin, el belga, quan va deixar de fer retrats, -tan plens de força- per fer un altre tipus d'art, es va adotzenar.
Manolo Hugué i Pau Gargallo, en els seus respectius retrats de Joaquim Sunyer i Pablo Picasso, en ple Noucentisme, immergiren dins de la pedra una intenció anímica tan profunda que metafòricament sembla que superin la semblança.
Henri Matisse, d'un aparent bonyegut tros de fang, en fa sortir l'expressivitat de Janette.
Van Gogh sempre ens mirarà amb força desesperada. La Gioconda amb una plàcida i sensual altivesa. Francesc Gimeno, amb la vanitat que pot donar acceptar la pobresa o en el convenciment de reialesa de Nefertiti.
Tot el "Pop-Art" d'Andy Warhol, sense els retrats, mecanitzats, de Marilyn, no "sorgiria" del cartellisme comercial.
Els característics nus de noies grassonetes i curtes de cames que Arístides Maillol va interpretar en una difícil síntesi escultòrica, no els podríem considerar veritables retrats de noies de casa nostra. Als Ufici de Florència hi ha la serena arrogància que Piero della Francesca va donar als perfils de Battista i Federigo di Montefeltro, sobre la placidesa d'un paisatge de la Toscana. Aquest díptic "diria plàsticament" tant com qualsevol pàgina escrita per Dant.
Rembrandt, per mitjà de l'aiguafort, ens mirarà de reüll intencionadament, mostrant-nos unes facultats excepcionals en el domini del complicat art del retrat en el gravat, sense amagar-se de les misèries que l'envoltaven.
La burgesia catalana va ser retratada, amb gran encert, per dos artistes burgesos, en Ramon Casas i en Santiago Rusiñol, amb una evident afinitat de comunicació. I Amedeo Modigliani, deformat per les drogues, deformava "deformats" per la infelicitat.
Si observem la mirada que ens clava el Papa Innocenci X de Velàzquez, és per no tenir-hi tractes, i la de Madame Charpentier de Renoir, per desitjar anar-hi a prendre cafè, ...
L'artista ens dóna la facultat de descobrir què podien pensar els "burgesets" de Monet o Manet, els caparruts de Kokoschka, els pagesos de Brueghel el vell o els tètrics personatges de Munch. Els retrats de Cézanne reconforten per la tècnica estructurada i el caràcter. El contrari dels de Francis Bacon, que deprimeixen pels mateixos motius que la tècnica, aquesta desfeta per un caràcter d'amargat.
De les desesperades actituds dels retrats d'Emil Nolde, de Vleeming, de Derain, o Kirchner, ... passaríem a la serenor dels retrats esculpits pels egipcis, a les normes que caracteritzaven -amb la descoberta del cànon- els caps grecs, a les profundes mirades de les pintures murals pompeianes, o les candoroses actituds dels matrimonis jacents dels sarcòfags etruscs i les cofoies parelles de Frans Hals i Van Eik, i les casolanes de Vermeer.
Incitat i reconfortat en el Maxim's, Rodin retratava senyoretes saciades de benestar.
Tot l'art oriental està curull d'intel·ligentíssims retrats, concrets i sintetitzats, de tota mena de personatges plàcids i mítics, per nosaltres tan pintorescos!
En art tothom té raó. Potser és millor dir que tothom té la seva raó. A l'artista se li pot donar la raó pel fet claríssim que té les bases del seu treball posades en la llibertat més absoluta. L'art dirigit, generalment per la política totalitària i el fanatisme, neix deformat. Així, l'ús de la llibertat, té la seva raó. I voldria deixar-ho aquí recordant els primers, impressionants retrats al carbó, desbordants de facultats, de l'incipient Picasso barceloní. I el brutal impacte dels seus últims, decrèpits, monstruosos autoretrats.
Pensant amb el que acabem d'escriure, em ve a la memòria un periodista que em va preguntar si creia que "l'especialitat" del retrat en l'escultura era més difícil d'interpretar que l'escultura en general. Li vaig contestar que a l'hora de crear tot ho és prou, de difícil, però que el retrat requereix unes condicions diferenciades que consisteixen a captar i interpretar la semblança i la vida d'una persona plàsticament. Vaig recordar una cosa que feia molt temps que havia escrit i li vaig llegir. Deia:
"Per fer un retrat reeixit caldria disposar d'un 50% de domini del dibuix
un 30% de capacitat d'observació i
un 20% de sentit crític basat potser en la ironia."
Ara hi afegiria que és necessària, també, una emotivitat mútua, compartida.
Pàgina Índex de Manuel Cusachs